Eoooo, ja falta menys. M'estic preparant una tria de música country al meu iPod per anar fent boca de cara a la road movie que ens espera. La Marinowski diu que farà pel·li; jo m'estimo més foto... per poder-les pujar al blog sense gaires problemes... 

Falten pocs dies per anar-me'n de viatge amb les meves amigues.  NY is waiting for us!!!  Segur que ens toparem amb mitja Barcelona per la 5th Avenue, però tant se val...  Ara està de moda i tot Déu es vol anar a comprar els iPods o la roba als outlets pijos de  Manhattan (els iPhones ja no surt tant ta compte...).  Amb l'excusa que el dòlar està per terra... (parlem com si fossim brokers) tenim l'excusa perfecta.

Gairebé sola a la sala

Per a la meva sorpresa, no hi havia ningú a la cua del cine, i això que era una pel·lícula d'estrena... Aquest fet m'haguès hagut de fer sospitar alguna cosa, però confiada com sóc no vaig donar-li més importància. Vaig comprar l'entrada i vaig entrar a la sala. A dintre només hi havia dues persones; una estava al extrem esquerre de la primera filera (això sí que ho vaig trobar estrany, havent-hi desenes de seients millors, que aquella persona triés aquell seient des del qual la pantalla es veia de gairell); l'altra persona estava al passadís asseguda en una cadira de rodes.

Digue'm en qui confies...

Sabia que podia confiar en ella. Sempre em diuen que no me'n refiï de les persones que no coneixem prou, però jo penso que hi ha grans excepcions. Ella n'es un exemple. Perquè, si no, digue'm qui és capaç d'endreçar tota la coberteria de plata de la iaia tant ben endreçada com ella ho va fer. I netejar totes les cortines, recollir els llibres escampats per la casa i posar-ho tot ben posat a les prestatgeries, treure llustre als poms de les portes... Per cert, ahir vaig anar a veure la iaia i, per més que vaig remenar calaixos, no vaig trobar l'estoig amb la coberteria...